La Escaleta

Seguint amb la línia dels entreteniments d’estiu, he anat a veure Mamma Mia!, la peli. I resulta ser la perfecta recepta refrescant i divertida per a aquestes dates.

Però per a fer un comentari amb justícia sobre aquesta peli, s’hauria de fer una anàlisis en tres parts:

1- El fenòmen ABBA

2- Mamma Mia!, el musical de teatre

3- La pel·lícula pròpiament dita

1- ABBA.

Què té la seva música, que agrada tothom? Sí, és aparentment fàcil, enganxifosa, cursi, kitx… la gent posa un somriure de superioritat quan se’n parla, com si es tractés d’un divertiment menor, sense qualitat… però després de 30 anys segueix enganxant totes les generacions d’una manera que ni tan sols els Beatles han aconseguit. S’ha de menysprear, això? Qui no s’ha descobert tararejant alguna de els seves melodies? No és la banda sonora ideal de l’alegria de viure, combinada amb un punt de nostàligia d’aquell paradís perdut que mai no retornarà?

2- Mamma Mia, el musical. 

Com a autèntic Friki del musical que sóc, sempre he criticat la moda dels anomenats “Juke-Box musicals”, que es podria traduir com “musical-refrito”: agafar un grapat de cançons d’un grup pop d’èxit i buscar unaa excusa argumental per a unir-les totes en un espectacle destinat a atreure als teatres a un públic que habitualment no aniria a veure un musical.

D’aquestes màquines de fer diners se n’han fet una pila, tant al West-End (We will rock you, amb cançons de Queen, Tonight’s the night, de Rod Stewart, Daddy Cool, de Boney M…) com a Broadway (Good Vibrations, de Beach Boys, Hot Feet, d’Earth, Wind and Fire, Movin’Out, de Billy Joel, Jersey Boys, de Frankie Valli & the Four Seasons, All Shook Up, d’Elvis Presley…) passant per Madrid (Hoy no me puedo levantar, de Mecano).

Alguns han estat èxits, molts fracassos, però sense dubte el més popular de tots ha estat Mamma Mia!, estrenat a Londres l’any 1999 i representat a mig món.

La trama, adaptada de la pel·lícula Buona sera, Mrs. Campbell (1968), amb Gina Llollobrigida, no és més original que la de qualsevol comèdia “d’enredo”, les cançons estan integrades a la trama amb una fortuna irregular, i la senzilla escenografia no es pot comparar als grans musicals tipus Phantom of the Opera o Wicked, però el conjunt funciona perquè transpira el “bon rottlo” propi de les cançons d’Abba i la gent de totes les edats surt afeliç i amb ganes de cantar i ballar.

La música de Benny Andersson i Björn Ulvaeus sempre ha estat força teatral i, de fet, després de la dissolució del grup s’han dedicat a compondre teatre musical: Chess (1986),amb un àlbum que es va vendre molt bé i una pila de cançons que han estat èxits (cantades per gent com Whitney Houston), però un fracàs relatiu al teatre, i el meravellós Kristina Fran Duvemala (1995), un gran èxit a Suècia però que no ha sortit de les seves fronteres. Però els faltava el gran èxit que mereixien, fins que Mamma Mia! els ha fet justícia.

3- Mamma Mia! La pel·lícula.

Amb guió de Catherine Johnson (l’autora del text del musical teatral) i dirigida per Phyllida Lloyd (també directora del muntatge teatral), la pel·lícula corria el risc de no passar de ser “teatre filmat”, comha passat a la fallida adaptació del genial musical The Producers (Susan Stroman, 2005). Però per sort no ha estat així, i ha sabut aprofitar el llenguatge cinematogràfic per a explicar la senzilla història amb tota la brillantor que el sol de Grècia requereix. Paisatges estiuencs idílics, joves atractius, coreografies simpàtiques (que per al meu gust no es veuen prou bé) i la divertida utilització d’un cor grec en el sentit més literal de la paraula són encerts clars en aaquesta adaptació.

Però el seu punt mé fort està en el seu repartiment:

- començant per la incommensurable Meryl Streep, que, malgrat la irritació de molts, és LA GRAN ACTRIU de les darreres tres dècades, i que aquí demostra que pot ser tan divertida i esbojarrada com el que més, però prenent-se el personatge tan seriosament com si estigués fent Shakespeare, a més de ser una més que competent cantant (cosa que ja havíem vist a Postales desde el Filo (Mike Nichols, 1990) 

- Secundada per les genials Julie Walters (estrella còmica de la televisió britànica: recupereu Acorn Antiques!) i la incommensurable Christine Baranski (estrella de Broadway però desaprofitada al cinema, amb petits papers a Chicago o Jeffrey), des del meu punt de vista protagonsita del millor número musical de tota la peli: “Does your mother know?”.

- El trio d’homes estan tots més que correctes, especialment Colin Firth, molt còmic de tan seriós.

- La jove Amanda Seyfried aporta la frescor i ingenuitat que el personatge requereix, junt a una veu preciosa. Caldrà seguir la cerrra d’aquesta joveneta!

En definitiva, és un xorradeta de pel·lícula que de ben segur que no passarà a la història del cinema, però us ho farà passar d’allò més bé, i sortireu amb alegria de viure, que no està malament!

Valoració: ****