La Escaleta

Vinc de veure una de les millors pelis de la temporada, o de moltes temporades, des de ja un clàssic del cinema d’animació i també, (perquè no?), del CINEMA, en general i amb majúscules.

Pixar ens ha donat ja una bona pila de clàssics (de fet, tots, excepte potser Cars, la més fluixa de la factoria), i aquí torna a mostrar-se en plena forma.

Des de l’inici, un sensacional primer acte de 40 minuts en què no hi ha ni una sola paraula ens demostra allò de “menys és més”: en quatre traces ens fan entranyables uns personatges que mostren moltes emocions sense moure ni un múscul, (que no en tenen), i a partir d’aquí ens embolica en una preciosa història d’amor, amb aventura, humor, acció, fantasia, running gags inoblidables (com el petit robot M.O., obsessiu de la neteja), amb vàries lectures que permeten fer gaudir tant al nen com a l’adult, (passant pels difícils adolescents, que reien al cinema de coses que jo encara no entenc), fins a uns preciosistes títols de crèdit final que no us podeu perdre.

A més a més, l’homenatge constant al musical, en forma de dues cançons de Hello, Dolly! (de Jerry Herman), i multitud de “guinyos” cinèfils (2001!) acaben d’arrodonir una película pràcticament perfecta.

A més a més, té un missatge ecologista i anti-consumisme massificat que, no per previsible, resulta menys necessari (les escoles haurien de fer cine-fòrums amb els alumnes en veure-la!). El meu company comenta la contradicció que el missatge vingui d’una de les més grans multinacionals de l’entreteniment, com és la Disney, però el fet que als sempre conservadors U.S.A. s’hagi fet polèmica sobre la suposada propaganda comunista encoberta (criticaven fins i tot la utilització del color roig!) i sobre si Wall·e és homosexual (com pot ser homosexual un robot sense sexe?) indica que “fica el dit a la nafra”, i això sempre és molt saludable, oi?.

I la part tècnica? En dues paraules: ES-PECTACULAR, però sempre en funció de la història, com ha de ser.

Andrew Stanton, guionista de gairebé tots els èxits de Píxar i codirector de Buscando a Nemo (la meva favorita personal) domina el llenguatge cinematogràfic com molt pocs (Spielberg… i ja no se m’acut ningú més). Felicitats i gràcies, mestre.

Valoració: ***** O.M. (obra mestra)

Carles