La Escaleta

 

Seguint en la meva línia de veure cinema palomitero d’estiu (perquè serà que cada cop em fa més mandra veure aquestes películes serioses i amb missatge?) he anat a veure La Momia 3: La Tumba del Emperador Dragón (2008), de Rob Cohen.

No és que les dues primeres parts fossin una meravella, però entretenien, i, he de comfessar, tinc una certa debilitat per Brendan Fraser des de la genial Dioses y Monstruos (Bill Condon 1998).

La idea és a priori atractiva: enlloc de tornar a les arxiconegudes mòmies de l’antic Egipte ens traslladem a la Xina Imperial.

Fins i tot la trama no està malament: no és que tingui girs inesperats (bé, l’aparició dels Ietis em va deixar de pedra com a l’emperador xinès!) però és entretinguda. El disseny de producció, els efectes especials, etc. són més que correctes (encara que segueixo pensant que tot el cinema actual abusa dels efectes digitals).

 I el repartiment en general compleix la seva funció: Brendan Fraser aporta tota la ironia que un producte com aquest requereix (ja ha demostrat ser un gran comediant a pelis com ara George de la Jungla (Sam Weisman, 1997)), Maria Bello (en un registre radicalment diferent del de la magistral Una historia de violencia (David Cronenberg, 2005)) s’ho pren tot amb un aire de diversió que fa no enyorar Rachel Weisz, John Hannah es mostra tan insufrible com a les dues anteriors entregues, i Jet Li i Michelle Yeoh (la de Tigre y Dragón, Ang Lee , 2000. Què hi fa aquesta gran senyora en un producte així?) aporten una nota exòtica de qualité.

Així, doncs, perquè és un bodrio (que ho és)?

1- Tornant a la meva línia comparativa, Rob Cohen no és Spielberg.

És inevitable pensar en la ara tetralogia d’Indiana Jones quan veus qualsevol película d’aventures dels darrers 20 anys. Aquí els “homenatges” (o plagis) són més que evidents, amb imatges clavades a les de les pelis del Dr. Jones: la posada de l’aigua per a obrri la tomba recorda a la substitució per un sac de sorra de l’ídol maia a la sensacional presentació d’En busca del Arca Perdida, el Cabaret de Shangai recorda a l’entrada d’El Templo Maldito… podríem seguir amb infinitat d’exemples!

Però Cohen no té la mestria, garra, ritme, imaginació… (també podriem donar una llarga llista) que Spielberg té. A mi particularment m’interessa més trobar una tomba d’un emperador xinès (i tot el seu exèrcit de soldats tipus els de Xian, que resulten ser mòmies petrificades!) que una calavera de vidre, però en mans del MESTRE la segona aventura resulta molt més interessant. Jo no he vist les pelis anteriors de Cohen (xXx, A todo gas- the fast and the furious) però, sincerament, crec que de moment passaré.

2- El guió!

Quins diàlegs! Cauen en el ridícul molt sovint, amb frases lapidàries del tipus “Nos hemos pasado la vida persiguiendo los tesoros más preciados, y hemos perdido el más importante de todos: a nuestro hijo” (Maria a Brendan després que el fill (per cert, el més fluix dels actors, fa enyorar algú tipus Shia LeBouf!) els hagi fet un desplant, i molt sovint anuncien el què passarà a continuació: “ahora voy a poner el diamante sobre la tumba, se abrirá y el emperador resucitará”, i resulta que ho fa i l’emperador ressucita. Quina sorpresa!! Potser és per a què els adolescents nordamericans no perdin el fil entre crispetes i magreigs diversos…

En definitiva, si voleu entreteniment sense cervell, (té algun gag divertit, com ara la vaca a l’avioneta), acció i efectes especials, veure a Brendan Fraser sense samarreta (val la pena!) o aprendre a tot el que no hem d’escriure en els nostres guions, aneu a veure la peli!

Valoració final: ** (per l’escena sense samarreta, hehehe )

Carles