La Escaleta

Dijous vespre, fa molta calor, Girona ja no és la que era…

Abduït pel sofà, com la resta d’amics que m’envolten, li foto canya al comandament sense pietat. La meva fe pot moure muntanyes (o turonets) però esperar trobar quelcom d’interessant a la tele, més que un acte de fe, esdevé una demostració d’imbecil·litat absoluta per part meva i dels meus companys de poltrona que, tot i que porto estona canviant de canal cada dos segons, em deixen fer al meu aire…

Miro el rellotge i tinc un moment de lucidesa. Se m’acut una idea que ràpidament comparteixo amb la resta. Podríem anar al cine, els hi dic. Sense ni tan sols girar el cap, em miren de reüll i responen. A veure què?. La pregunta era més que previsible, però a mi m’agafa per sorpresa, com sempre. Però reacciono amb rapidesa i contundència. Encara fan “Antes De Que El Diablo Sepa Que Has Muerto”, m’han dit que està molt bé. També m’han dit que és un “trunyu”, però és una informació que m’estalvío per raons obvies. La amistat, la de debò, ja les te aquestes coses. Després d’uns instants de silenci i mirades creuades, accepten.

M’encanta anar a veure les pel.lícules quan ja les ha vist tothom. Si aconsegueixes no llegir cap crítica, si aconsegueixes que ningú te la expliqui (ni que sigui aquell tros tant bo, que t’asseguren que no et desvetlla res però que sí coi, que per això és tant bo), si aconsegueixes mirar cap a una altre banda quan posen el trailer, si aconsegueixes en definitiva, deixar clar a el món sencer que no vols saber res del film abans de veure’l, si ho aconsegueixes, és una victòria i un plaer total. T’estalvies arribar una hora abans per fer cua i que no et toquin unes localitats a dos metres de la pantalla. T’estalvies gent que xerra a mitja peli i mòbils que sonen en el pitjor dels moments. T’estalvies llençar els diners de la entrada.

La sala és gairebé buida, i dic gairebé perquè les millors localitats (al meu criteri) ja estan agafades per una parelleta de jubilats que s’asseuen com al sofà de casa (déjà vu). Enganxats l’un a l’altre (visca l’amor veritable) i sepultats per bosses de fruits secs, contenidors immensos de crispetes (d’aquells que no tenen fons) i uns recipients imponents de Coca Cola que, després de fer una ràpida projecció 3D dels objectes en qüestió, calculo que deuen de tenir una capacitat no menor a la d’una garrafa de cinc litres, aproximadament (visca també, el colesterol a la 3ª Edat). Decidim asseure’ns a la mateixa fila però, això sí, a una distància prudencial de seguretat d’unes cinc o sis butaques. Més que res per no envair el seu espai d’intimitat. Tot i així, ens miren malament…

Els llums s’apaguen. Sense anuncis, recordatoris de que piratejar és delicte, ni cap trailer promocional, la pel.ícula comença sense més. Per mi perfecte. M’hi enganxo de primeres. El nu de la Marisa Tomei m’hi ajuda força, ho reconec, però em sento disposat a passar una bona estona de cinema. Llàstima que un cop superat el “subidón” de la Tomei, me’n adono de que a les escenes posen títols informatius per a situar-nos del tipus: “Massachussetts, 23 de julio, 10′30 a.m.” i penso, és necessari? Acte seguit escolto com un dels membres de la parelleta de jubilats, la dona, el llegeix en veu ben alta i clara. I penso de nou, és necessari? Ella deu de pensar que sí, perquè ho seguirà fent durant tota la pel.lícula..

Intento no perdre el fil. M’encanta veure con es serveixen del muntatge per anar explicant la història de forma fraccionada. Constants Flashbacks des de el punt de vista de cada personatge per donar girs importants en l’argument que, de moment no és gens lineal. Bons personatges i ben interpretats. Cap sorpresa pel que a Philip Seymour Hoffman se li suposa, però en el cas de Ethan Hawke, doncs sí, la veritat. Però és aquí a on em comença a patinar tot plegat. Perquè no em puc treure del cap a raó de quina misteriosa i cruel llei de la natura, m’he de creure que aquests dos són germans. Per molt que m’hi esforço per trobar similituds físiques, la veritat és que no les trobo enlloc. De sobte, un fort soroll em destorba i no em queda més remei que girar el cap en busca del culpable. Comprovo al·lucinat com la senyora en qüestió xucla de la canyeta del seu bidó de Coca Cola de forma desmesurada. Em fixo en el seu home i, per la seva expressió de satisfacció, m’atreveixo a suposar l’èxit del seu matrimoni. Em costarà molt de temps treure’m la imatge del cap…millor torno a la pantalla.

A mesura que el film avança, el meu interes es va diluint. Els Flashbacks ja no aporten res de nou a la història. Es torna molt previsible i tinc la sensació de que tot va molt, molt, però que molt lent. Em ratifico en la idea de que després de Pulp Fiction només queda el buit. No deixo de moure’m en la meva butaca, em fa mal el cul i no trobo la pose adient. Un nou i estrident soroll em rescata de les meves preocupacions existencials. Com que ja suposo qui és la culpable, em preparo mentalment. Ara li ha donat per devorar quicos i penso que o bé té una dentadura prodigiosa o li van trasplantar del que va quedar de Tiburón 1. I penso, a més que, per molt bé que xucli la dona, jo amb aquesta arma letal que te per dents hi aniria amb molta cura. I per la expressió de la cara de l’home, endevino que sap del que parlo…decididament he de deixar de fer-me imatges dels meus pensaments. Quicos. A qui se li acudeix posar-se a menjar quicos en un cine? I el pitjor de tot és que, molt probablement, els hagi comprat al mateix Bar del multisales. Recordo que algú em va explicar una vegada que treien més diners de la venta de crispetes, quicos i Coca Coles de cinc litres que no pas de les entrades. Mirant-me a la parelleta, m’ho puc creure. De nou un so irrespectuós però molt familiar, trenca el “silenci” de la sala. És el meu mòbil que m’avisa de que he rebut un missatge. Perdo els papers. Pitjo tots els botons que puc per apagar-lo i dissimular que ha estat el meu. Aixeco el cap segur de que ningú, a excepció dels meus amics, m’ha descobert. Però veig com la senyora em clava una mirada d’agre indignació i em fa amb el dit que calli…

Ja només vull que s’acabi aquesta tragèdia. La meva i la de la pantalla també.

Jordi MF.